Contaminació atmosfèrica

La contaminació atmosfèrica o pol·lució atmosfèrica és la contaminació de l'aire i fa referència a la presència a l'aire de determinades substàncies en concentracions superiors a les naturals que impliquen risc, dany o molèstia greu a les persones i béns de qualsevol mena o que poden atacar diversos materials, o éssers vius, reduir la visibilitat o produir olors.

La contaminació pot ser antropogènica (produïda, directament o indirecta, per l'acció de l'home) o natural (erupcions volcàniques, erosió del sol, resuspensió de pols, emissions biogèniques de boscos). És causant entre altres del forat a la capa d'ozó, de l'efecte hivernacle, de la boira fotoquímica i de la pluja àcida. L'efecte Callendar és un tipus de contaminació atmosfèrica.

                       

                        Efecte d'hivernacle

L'efecte d'hivernacle és el procés pel qual l'atmosfera d'un planeta fa que s'escalfi, permetent l'entrada de radiació solar visible, però impedint o dificultant l'emissió de calor des del planeta. El nom d'efecte d'hivernacle s'utilitza perquè, d'acord amb una descripció simple, els hivernacles s'escalfen d'una manera aproximadament similar (tot i que de fet no és així). Aquest article parla només de l'efecte d'hivernacle a la Terra, tot i que es produeix de forma similar a Venus, Mart i potser d'altres planetes.

Part de la radiació solar que arriba a l'atmosfera terrestre és reflectida, una altra part és absorbida, i la major part arriba a la superfície terrestre. Això fa que s'escalfi la superfície, i que es remeti part d'aquesta calor en forma de radiació, però a longituds d'ona més grans que la de la radiació solar original. Part d'aquesta radiació infraroja torna a l'espai, però una altra part escalfa l'atmosfera, i de retruc, reescalfa la superfície terrestre.

    

                                                   Pluja àcida

La pluja àcida és el fenomen consistent en una pluja que cau amb uns nivells de pH inferiors als normals. Es deu principalment a la reacció de l'aigua amb els productes moleculars del sofre i del nitrogen que s'ocasionen en la combustió, com per exemple òxid nitrósNO₂, òxid nítric NO₃ o diòxid de sofre SO₂ que en combinar-se amb l'aigua generen àcid nitrós HNO₂, àcid nítric HNO₃, i àcid sulfúricH₂SO₄.

                         Òxid de nitrogen

El terme òxid de nitrogen (N_xO_y) s'aplica a diversos compostos químics binaris gasosos formats per la combinació d'oxigen i nitrogen. El procés de formació més habitual d'aquests compostos inorgànics és la combustió a altes temperatures, procés en el qual habitualment l'aire és el comburent.

En alguns casos, s’empra aquest terme, òxids de nitrogen, per referir-se a la suma de les espècies químiques NO i NO₂, que tenen una sèrie de rols crucials en la química de l’atmosfera. Aquests dos òxids s’acostumen a anomenar en general NO_x i s'agrupen generalment per conveniència, per la seva gran importància respecte a la resta d’òxids de nitrogen.

En funció de la valència atòmica que utilitzi el nitrogen, els òxids de nitrogen tenen diferents formulacions, i s'hi apliquen diferents nomenclatures

                    

                   Forat de la capa d'ozó

El forat de la capa d'ozó és un efecte de la contaminació atmosfèrica de la Terra que consisteix a una disminució d'ozó a l'estratosfera(capa alta de l'atmosfera) suposadament a causa de l'emissió a l'aire per part de les persones de substàncies que reaccionen i minven l'ozó. La teoria més encertada fins a l'actualitat és que la disminució de l'ozó de l'estratosfera és deguda a l'augment de clor a l'atmosfera, que es combina amb l'ozó i el destrueix. Els compostos clorats es fa servir com a propel·lent d'alguns aerosols (laques, insecticides, escumes d'afaitar), en els fluids refrigerants dels frigorífics i aparells d'aire condicionat (freons) i en els aïllants. Els compostos del clor poden restar a l'atmosfera durant més de cent anys. Actualment, hi ha un acord per deixar d'utilitzar aquests compostos i substituir-los per d'altres que no afectin la capa d'ozó. Altres teories sostenen que la disminució d'ozó és un fenomenmeteorològic natural, i que en realitat aquest augmenta o disminueix amb estacionalitat.

                   Clorofluorocarboni

Els clorofluorocarbonis o clorofluorocarburs (també anomenats CFC) són compostos orgànics derivats dels hidrocarburs saturats obtinguts principalment mitjançant la substitució d'àtoms d'hidrogen per àtoms de fluor i/o clor.

El 1926, Thomas Midgley, Jr i Charles Franklin Kettering van formular una combinació de gasos que van denominar "Freons". Aquests compostos gasosos corresponen al nom comercial del grup que es coneix genèricament com clorofluorocarbonis. Un fluoroclorocarboni és un compost format principalment per carboni, que conté fluor i clor formant estructures estables. Van ser descoberts el 1920 i són, en gran part, els responsables de la reducció de la capa d'ozó. Aquests compostos es formen per halogenació de metà i són els productes de residus industrials. Durant dècades, l'ús dels clorofluorocarbonis va ser molt eficaç i ideal per molts propòsits. No són tòxics, ni corrosius, ni inflamables i a poc reactius. A conseqüència d'aquestes propietats tan idònies, han estat els compostos químics per excel·lència en sistemes de refrigeració, d'aire condicionat, com a dissolvents i precursors en aerosols i extintors. Finalment, una de les grans propietats del clorofluorocarbonis és la seva excel·lència com a aïllant tèrmic.

             Les meues paraules

Aquest treball ha sigut una bona experiencia perque apart de haver sigut divertida la part de busqueda tambe va ser interesant al aprendre coses noves.